Resumen del text
Un dia vaig aturar-me a la benzinera de l'avinguda del Print Reig, a València. Estava fent cus per pagar
en apropar-me al caixer, resultava evident que era sud-america. La targeta d'identificació que els
obliguen a dur al pit posava Wily Soe, pend, incapas de recordar-ne el cognom. Malgrat que sempre
parle en valencia és a dir, en català quan entre en un establiment, hi vaig dubtar. A veure si tine
s sembolico
s'oféu em cridava la diglossia que tenim impresa fins al moll de l'as. No volia pas que
s'interpretes com a xenofobo racista. Ja veus tu
Després, per, vaig pensar que xenofob o racista seria tot just el contrari: si no parlava català, la meua
llengua a la meua ciutat, siga València, Vic, Manacor o Perpinyà, a un conciutadà meu, per ser-
semblar sud-americà, allo si que era racista. I poe integrador. Així doncs, en arribar-me el tem, vaig
10 mmollar la frase magica: Quaranta euros de 95. per favor. El em va mirar i, amb la mateixa naturalitat
del català amb toe andalús de la meua àvia, va contestar-me: Si, és clar, en quin assortidor?».
Em vaig quedar de pedra. Abans de marxar, quan la curiositat va vencer la prudencia li vaig preguntar
com era que parlava un valencià tan bo i tan genui. Vaig arribar a València fa deu anys i vaig llogar un
pis a un poble que es diu Alcasser... El coneixes? Allà tothom parla en valencià i vaig pensat que l'havia
IS
d'aprendre, perquè, si no, sempre tindria la sensació de ser fora. I ara, mira, m'encanta. El
problemas, va continuar, i que, com que tinc aquesta pinta i aquest nom, ningú no em parla mai en
valencia. Jo flipava i em moria de la vergonya per dins. «Em va costar més aprendre'n perquè no
trobava amb qui practicar, sobretot a València, i encara avui he d'anar recordant que jo també parte
valencia
20 Aquestes vivències i d'altres similars, com una dona colombiana de Puçol amb qui conversava quan
era voluntari lingüístic i que em va transmetre la mateixa queixa, m'han fet entendre que parlar la nostra
llengua a qui té el gusto la necessitat de viure amb nosaltres i entre nosaltres és imprescindible. El català
és, i ha de ser una eina més d'integració. 1 excloure'n una part dels nostres veïns és xenofobia i racisme
1, de pas, cal dir-ho, un suïcidi lingüistic.
Rubio, Antoni, El Temps, 24/02/2020 (adaptació
Respuestas
Respuesta:
Un dia vaig aturar-me a la benzinera de l'avinguda del Print Reig, a València. Malgrat que sempre parle en valencia és a dir, en català quan entre en un establiment, hi vaig dubtar. No volia pas que s'interpretes com a xenofobo racista. Em vaig quedar de pedra.
Abans de marxar, quan la curiositat va vencer la prudencia li vaig preguntar com era que parlava un valencià tan bo i tan genui. El problemas, va continuar, i que, com que tinc aquesta pinta i aquest nom, ningú no em parla mai en valencia. 20 Aquestes vivències i d'altres similars, com una dona colombiana de Puçol amb qui conversava quan era voluntari lingüístic i que em va transmetre la mateixa queixa, m'han fet entendre que parlar la nostra llengua a qui té el gusto la necessitat de viure amb nosaltres i entre nosaltres és imprescindible. El català és, i ha de ser una eina més d'integració.