Respuestas
– Bon dia, Irina, avui aniràs al metge.
– Al metge no, mare, saps que em fa por!
– No Irina, aquest metge és el de les injeccions. Avui anirem a un metge diferent; es diu oftalmòleg. El metge que et fa una revisió per saber si hi veus bé.
Un cop van acabar la conversa, mare i filla van anar a la consulta. Els va rebre un oftalmòleg molt simpàtic que es deia Josep.
– Bon dia, Irina, vine amb mi, que et faré unes proves.
Un cop van sortir de la saleta, el metge li va dir a la mare que la nena tenia un ull gandul. I hauria de dur un pegat a l´ull durant un temps. Ja que quan mirava només utilitzava l´ull dret; i d´aquesta manera, treballaria l´ull esquerre. També hauria de portar ulleres, per veure- hi bé de lluny.
Quan van arribar a casa, la mare li va explicar a la nena el que el Josep havia dit i li va posar el pegat i les ulleres. La nena es va posar molt trista perquè es va mirar al mirall i es va veure molt lletja. I va dir:
– Així estic lletgíssima. Semblo un pirata. Mai més sortiré al carrer.
I la Irina, molt trista, se´n va anar a dormir aquella nit sense sopar. En arribar al llit, es posar a plorar, tant i tant, que se sentia de molt lluny. I, de sobte, va escoltar una veu que li deia.
– Bona nit. Es pot saber per què plores?
La nena es va espantar i va dir:
– Qui em parla?
– Aquí dalt. Sóc la lluna.
– Ho . . . Ho. . . Hola- va dir la nena, sorpresa- Ploro perque m´han posat un pegat i ulleres i estic molt lletja. I mai més sortiré al carrer perquè se´n riuran de mi.
– Això no és veritat. Mira´m , jo porto ulleres. Molta gent em mira cada nit. Amb aquestes ulleres, puc veure de nit i veig totes les estrelles del cel. Una persona maca, encara que porti ulleres, segueix sent maca.
– Pot ser que tinguis raó. Me´n vaig a dormir. Moltes gràcies, lluna, bona nit.
– Bona nit, Irina.
La nena va estar pensant una bona estona el que la lluna li havia dit. Fins que va quedar-se adormida.
Quan es va llevar al dia següent, va anar a la cuina ben contenta. I després d´esmorzar, la mare la va dur a l´escola. Al vespre, va arribar a casa ben contenta i li va dir a la seva mare:
– Mama, ningú ha rigut de mi. A més a més, tots els nens volien jugar amb mi, a pirates!
La Irina aquella nit, després d´un bon sopar, va anar a ormir. Va obrir la finestra esperant que sortís la lluna per parlar amb ella. Fins que va arribar el moment.
– Bona nit, Irina. Veig que, avui, estàs més contenta.
– Sí, lluna, moltes gràcies. Els nens i les nenes de classe no s´han rigut de mi i he fet nous amics.
– Me n´aegro molt. Has après que hem d´estimar-nos a nosaltres mateixos tal com som. Tots som diferents. Tots som únics i especials. Bona nit, bonica!
– Bona nit, lluna.
(Gianella Lorenzo Castro. 1r ESO B)
Respuesta:
Moda d’aprimar-se o camí cap a l’anorèxia?
Des de fa uns quants anys, es veuen millor els cossos prims que el grassos. Això ha anat creant una separació social en la qual si les teves mesures no són aptes per a l’estètica no acabes d’encaixar. Es poden trobar molts cassos de marginació tant en nois com en noies i, és clar, això té conseqüències.
Què fer quan vols encaixar en una societat que demana gent prima?
Aprimar-te, pensa molta gent. Hi ha un munt de formes, però no totes són efectives, ràpides o fàcils, com per exemple fer esport, una dieta receptada pel metge… Aquí és on entra l’anorèxia.
L’anorèxia és un trastorn psicològic on deixes de menjar, no tens gana i no introdueixes nutrients en el teu cos. Les pèrdues de pes són ràpides i molt perilloses. No només perds glúcids sinó que també perds nutrients, energia i gran part de l’aigua del teu cos, en casos extrems es pot acabar a l’hospital ingressat. Es deixa de menjar i amb tot i això la persona afectada es continua veient grassa, mai no es torna a veure prima.
També pot derivar en la bulímia, que és un altre trastorn alimentari on menges tot el que vols però després ho vomites.
I tot això per poder anar a les botigues i no haver de demanar una talla més, o potser agradar a la resta de gent.
Des del meu punt de vista, és un camí que només porta a deixar d’estimar-se a un mateix i per desgràcia un camí que cada dia està més present en la nostra societat.
Aquesta moda no és més que una moda desesperada, poc productiva i amb tendència autodestructiva.